Engrunes

La Deb passajeva pel parc de la Ciutadella sense rumb. Es deixava guiar per les petites impressions que trobava pel camí: un raconet amable amb una mica de gespa, la gent al voltant del llac del costat del Parlament, les parelles fent-se petons en un banc amagat i les corrents d'aire que bufaven des del mar algun que altre record.

Haver estat dues setmanes a l'hospital després d'haver-se intentat treure la vida havia fet que s'obligués a valorar les petites coses de la vida, el seu psicòleg era un xic pesat. Així que valorant les petites coses de la vida s'havia assegut en un banc. Esperava que les petites coses de la vida li fessin l'ullet i li diguessin que maca la trobaven totes avui. Amb el peu dret dibuixava una espècie de cercle - una lluna, deia - i el repassava una vegada i una altra amb la punta de l'extremitat. "Si ningú em fa l'ullet, mel faig jo mateixa".

Va agafar aire. Es va recolçar del tot en el banc i va mirar cap endavant. Perduda entre els pensaments cercava la resposta a per què havia arribat a aquella situació. "La opció més fàcil". Per què valia la pena morir? Per l'Al?

Estimada Deb, saps que no és per ningú, ni per tu, sinó pel contingent. Què et va molestar de l'Al? Que et deixés en la més absoluta missèria econòmica o que estimés algú altre? No deies que podries superar la infidelitat. Ah, és clar, que tu només follaves, no estimaves, aquelles vegades que li vas fotre les banyes.

Es va aixecar, va expulsar-se les engrunes de l'entrepà que s'havia menjat i va recular pel camí que havia fet. Des pas també va expel·lir una mica d'orgull, encara que la culpabilitat costa de treure.