La Diagonal

- Vés per on. Em portes a Barcelona i em dus a un 'Star Bucks' de Barcelona. Què no hi ha cap altre lloc més adequat? - li va suggerir la Deb.
- Saps que em volia quedar pel carrer Santaló. Fa temps, hi havia força ambient.
La Deb se'l va mirar amb cara de derrota. No era casualitat que el Ger volgués asseure's just davant de l'edifici del Grup Comptal. Ell odiava els establiments d'aquella mena i més si la terrassa donava just davant d'aquell edifici. Però, les coses mai es fan per casualitat. Sempre hi ha d'haver alguna raó que empeny algú a fer quelcom. La seva amiga portava ja un quart d'hora parlant dels problemes que tenia amb el seu xicot. El Ger no parava de mirar pels voltants, però no reconeixia ningú.
- Dius que ja t'has donat per vençuda? Aviam, no soportes que sigui un passota, però no pares de demanar a crits que s'esforci més en vosaltres. També, m'acabes de dir que té problemes amb l'alcohol, no ho soportes però no hi pots fer res.
- Escolta Ger, l'estimo moltíssim. Hem trencat 4 vegades, i sempre acabo tornant. La vegada que em va deixar ell, pensava que em moria...
- Però t'adones... Li has estat infidel dues vegades...
- Ell ho sap! Aquesta darrera vegada vam començar sense mentides, sense retrets. I estic convençuda que envelliré amb ell.
- Jo no podria. No puc estar amb algú. Saps, em fa racança haver-me d'esforçar, ser fidel. Creu-me, si estigués compromés seria la persona més atenta, més lleial. Però no tinc ganes. Tot i que crec que l'ésser humà és infidel per naturalesa, quan algú està compromés, ho ha de donar tot.
- Aviam - La Deb aprofitava per fer un glop al granissat de cafè amb llet que s'havia demanat.
- El que vull dir, és que la traició no la perdonaria mai. Si jo m'hi implico és al 100%, no hi ha mitges tintes, així que espero el mateix de la meva parella. - Va matisar el Ger.
- És just.
El Ger estava nerviós. Parla-va arrossegant les paraules, com si hagués begut. Mirava i mirava al voltant, a l'altre vorera, als passos de vianant. Què hi busques Ger?
- Només espero que l'Al s'hi impliqui un xic més.
De sobte va reconeixer algú. Es va aixecar de cop gairebé colpejant amb la cama la taula, provocant que les begudes ballesin un instant. La va reconèixer tot i els anys que havien passat des de la facultat. Era l'Anna. Una noia molt aplicada, baixeta i amb problemes per articular bé les 'esses sonores'. Així que el Ger s'hi apropava fins al pas de peatons, reconeixia que havia modernitzat, millor dit, rejovenit la seva imatge de 'setciències' que vestia a la facultat.
- Anna! Ets tu!
- Ger! Però què hi fas aquí?
Definitivament, havia millorat molt. Fins i tot la va trobar atractiva.
- Bé, ja veus. Prenent un cafè.
- No en fan a Sant Cugat? Continues treballant allà?
- Sí. Bé, he vingut amb una amiga. Ens avorrim sovint del Vallès. Bé i tu? Com et va la vida?
- Estic treballant a Sicom. En sentir aquestes paraules, un calfred va recòrrer el cos del Ger. 'Sicom', benvolgut amic, saps fins a on et portaran les paraules. De tu depèn, que tot encaixi. - Coneixes la meva empresa?
- Sí?
- Doncs bé, els hi porto els assumptes legals. De fet l'Emma, la de Manresa, t'enrecordes? També hi treballa. Vam deixar totes dues un currículum al juny. I mira, en van agafar!
- Aleshores coincideixes amb el Genís?
- Sí! Exacte, ell està al gabinet de premsa
- Ja ho sé - Va interrompre amb vehemència - Vull dir, que m'ho havien comentat no fa gaire.
Es van dir quatre coses més de cortesia i ella va anar a cercar el Trambaix. Deixava el cotxe a l'estació de la zona universitària per tal d'estalviar-se els embussos de la Diagonal. L'Anna vivia a prop d'Igualada.
- Qui era?
- Una companya de classe.
- Et trobes bé. Vols que marxem? Podem fer un tomb per allà baix...
- Marxem, marxem.
- Escolta, li has preguntat per ell. No...
- Està superat de veritat - Va somriure - De veritat creus que algú pot aguantar dues hores respirant la merda de fums que hi ha aquí. Som-hi, doncs.
A mesura que avançaven, anava mirant l'edifici de Sicom. Ara ja sabia que li havia empés cap aquella zona. La curiositat està actualment menystinguda. Es preguntava si el Genís l'havia vist assegut en aquella terrassa. Desitjava que l'hagués vist.

Agost trist

Les ciutats estan mortes durant el mes d'Agost. 'Qui deia que la gent s'agafa el mes de juliol per fer vacances?', se sol preguntar en Ger cada vegada que tomba una cantonada i es troba quatre ànimes en pena pel carrer. Estar sol al món és una cosa, que el món estigui sol és encara pitjor. El carrer Colom de Terrassa va perdre l'encant fa molts anys, segurament cent anys enrera les llambordes que fins fa poc encara unien la carretera de Castellar, l'avinguda Jaquard i el carrer Colom donaven un flaire industrial molt esquisit. Ara, no té cap estímul visual, potser l'Escola Industrial o la Farinera trenquen la realitat insulsa de la zona.
Potser en Ger, el Dandy més modern, hi trobava recança de passar cada dia d'aquest mes per aquestes contrades, però ho acabava fent, perquè no hi havia tanta diferència entre aquelles parets mortes i el seu cor. Quant de temps aguantarà? És potser el Raskolnikov dels nostres dies? No has mort ningú! De moment, esclar.