El somni

Les grans avingudes sempre havien estat l'obsessió del Ger. Els fanals, els soroll dels taxis, la podor dels hog-dogs regalimats d'oli caducer i la fortor d'aquelles clavegueres que no se'n poden empassar ni la rossada del matí, se l'imflaven al cap cada nit des de feia mesos. Aquesta nit, les gotes de la darrera pluja rellisquen encara pel vidre de la finestra de la seva habitació. El Ger les repassa amb el dit fent el recurregut gravitatori que dibuixen les llágrimes de pluja, tot barrejant els colors dels llums de la ciutat amb les seves emprentes digitals. Sovint pensa que és una pèrdua de temps, són coses de perdedors. Sovint somia que es troba a la Cinquena Avinguda, o que pren un gelat assegut en un banc de Times Square. Com desitjaria traslladar-se en aquell mateix instant a la ciutat dels gratacels. El Ger sap molt bé que si cada nit somia amb semafors i llargues avingudes és per un altre motiu. Ja no es pot engayar més. Per què plora el cel, es pregunta.
- Estic comdemnat - es diu.
Vola fins allà! Sigues valent! La consciència normalment és més valenta que nosaltres mateixos. Una llàstima.