Podreix-te el més aviat possible

El Ger s'havia preparat un cafè intens al menjador de la feina. De fet havia procurat trigar el màxim possible perquè tenia massa feina amuntegada a la taula. Mirava continuament el rellotge del passadís i intentava que les agulles del rellotge avancessin el més ràpid possible, però noi, no hi havia manera.

Tan bon punt es va asseure, la seva companya va començar a piular tots els problemes que estava tenint amb la campanya comunicativa d'una empresa d'electrònica. Xerra que xerra.

-Va Ger, tu creus normal que encara els dissenyadors no ens hagin entregat cap esbós. - Va insisitir, esperant resposta del seu col·lega.

El Ger se la va mirar i va aixecar la cella dreta, persuadint la seva companya amb la mirada perquè el deixés tranquil i amb un missatge des del seu pensament més profund tal com un 'notincniputaideaaixíquedeixadegratar-meelscollonsambelssubnormalsdemaquetació'. Però res, no va aconseguir que deixés de xerrar.

- I escolta una cosa. Cal que ens posem les piles, avui és dia 20 de maig, i això ha d'estar enllestit abans d'acabar el mes. -li va dir tota emprenyada mentre s'incorporava del tot davant de l'ordinador.

Aprofitant que la seva companya el deixava en pau, el Ger va accedir a Internet i com cada matí, ja era un costum, cercava informació sobre l'intent d'assassinat que ell mateix havia perpetrat. Havia d'anar en compte, sabia perfectament que podria ser una trampa cercar al 'Google' cada matí el mateix assumpte. Per molt que esborrés les cookies al final de cada consulta, si algú l'estava investigant, aquesta activitat podria portar-li molts problemes. No hi va trobar res.

De sobte va sentir que el algú li pessigava el braç. Era la seva companya.

-Què no sents el teu telèfon? Porta cinc minuts sonant? -i el Ger el va despenjar.

-Hola? Am qui parlo? Hola? -El Ger va sentir una respiració feixuga.

-Hola... -de sobte, va arrencar una veu coneguda. Massa i tot.

-Podreix-te el més aviat possible -i va penjar. El Ger, encara amb els senyals intermitents a la orella, es va quedar glaçat. El Genís havia recuperat la consciència.

Després de meditar una bona estona que hi podia fer, va agafar les seves coses i va marxar.

Havia conduït mitja hora i finalment, després de fer tombs per tot Sant Cugat, va arribar a l'Hospital General. Què vols fer Ger? Entraràs com si res i intentaràs disculpar-te? Els nostres actes sempre porten grans conseqüències. Estàs disposat a podrir-te el més aviat possible? Series capaç?

Engrunes

La Deb passajeva pel parc de la Ciutadella sense rumb. Es deixava guiar per les petites impressions que trobava pel camí: un raconet amable amb una mica de gespa, la gent al voltant del llac del costat del Parlament, les parelles fent-se petons en un banc amagat i les corrents d'aire que bufaven des del mar algun que altre record.

Haver estat dues setmanes a l'hospital després d'haver-se intentat treure la vida havia fet que s'obligués a valorar les petites coses de la vida, el seu psicòleg era un xic pesat. Així que valorant les petites coses de la vida s'havia assegut en un banc. Esperava que les petites coses de la vida li fessin l'ullet i li diguessin que maca la trobaven totes avui. Amb el peu dret dibuixava una espècie de cercle - una lluna, deia - i el repassava una vegada i una altra amb la punta de l'extremitat. "Si ningú em fa l'ullet, mel faig jo mateixa".

Va agafar aire. Es va recolçar del tot en el banc i va mirar cap endavant. Perduda entre els pensaments cercava la resposta a per què havia arribat a aquella situació. "La opció més fàcil". Per què valia la pena morir? Per l'Al?

Estimada Deb, saps que no és per ningú, ni per tu, sinó pel contingent. Què et va molestar de l'Al? Que et deixés en la més absoluta missèria econòmica o que estimés algú altre? No deies que podries superar la infidelitat. Ah, és clar, que tu només follaves, no estimaves, aquelles vegades que li vas fotre les banyes.

Es va aixecar, va expulsar-se les engrunes de l'entrepà que s'havia menjat i va recular pel camí que havia fet. Des pas també va expel·lir una mica d'orgull, encara que la culpabilitat costa de treure.

Nirvana

La Deb havia anat a comprar menjar al Mercadona de la cantonada. Havia comprat un 50% i havia robat la resta. Des que l'Al va deixar el pis, no li havia anat gaire bé. Havia de fer-se càrrec tota sola de l'hipoteca i esclar, no en tenia ni cinc. Passava gana per poder mantenir un pis de 60 metres quadrats. Què fàcil seria vendre'l i ja està. Però en realitat mantenir-lo tal i com estava li suposava l'última oportunitat de recuperar el seu xicot.

Amuntegava a poc a poc les bosses del supermercat a sobre la taula del menjador. De la seva jaqueta treia llaunes de tonyina, xocolata negra, un pot d'olives, un de mantega i una llauna d'anxoves. Per contra, havia comprat pa de motlle, una ampolla de suc, tomàquets i 500 grams de pernil dolç. Tot això li havia de durar fins dilluns que ve.

Es va preparar una llesca de pa sucat amb oli i un farcellet de pernil dolç. Només soparia això, i potser es permetria el luxe de menjar-se una de les pomes - o mitja - que li havia portat sa mare el cap de setmana passat.

Després es va posar a mirar la tele una estona i del cansament que duïa a sobre, es va quedar estadornida en uns segons. El pas a la publicitat del canal que estava mirant, amb un cop de volum inesperat, la va despertar de sobte. Preferia romandre dormida que ser espectadora de la crua realitat.

El mirall del seu lavabo era el típic, baratet, que tenia amagat un armari. La Deb s'hi va acostar i va obrir-lo amb cert nerviosisme. Dins hi havia els dos respalls de dents. El de l'Al molt més sec, se l'havia deixat. Va agafar els dos respalls de dents i els va trencar amb l'esperança de realitzar un ritus budhú, però semblava que allò no havia provocat cap efecte.

La Deb mai havia entès perquè la gent decidia matar-se amb "quatre pastilles". L'experiència és un grau. Ara entenia que podia tractar-se d'una mort molt més dolça que penjar-se d'un arbre o disparar una pistola. L'únic problema que trobava és que quan el còctel de Tranquimazín i Rubifén feia efecte, la gola s'assecava massa. La sensació de sentir baixar la saliva fins els pulmons i no poder frenar-la era un pèl incòmode, però en general "ets sents molt millor", es deia a ella mateixa. Nirvana.

Sis mesos després

L'Hospital General pot arribar a ser còmode - pensava sovint el Ger - comparat amb d'altres, aquest barrejava habitacions àmplies i tranquil·les amb un regust dels anys anys 80. El Ger es dirigia a la segona planta. La Màica estudiava infermeria a la universitat associada de l'hospital i li havia demanat que anés a buscar-la cap a les cinc de la tarda. Al final del passadís la va veure amb la resta de companys de classe. A mesura que el Ger avançava pel passadís s'adonava que els infermers reien de valent. Havia tingut temps de passar pel quiosc a comprar i llegir-se El periódico i semblava que avui tenia un dia més de llibertat condicional. Ni rastre del seu crim. "Tot està ben lligat".

- Ei Ger! Has vincut massa d'hora, si no són ni les cinc encara. - El va saludar rient mentre la resta del grup callava de cop.

- Pensava que trigaria més a la feina. - Mentre, es guardava la clau del cotxe a la butxaca. - Bé com ha anat avui? A qui us heu cardat?

- Molt graciós, avui, només hem fet visites a la segona planta. Aquí només hi ha els convalescents de trauma. Comprovem si milloren, si empitjoren o si se'n van a la merda.

- I què quantes baixes n'heu tingut?

- Ha estat a punt de caure del llit - reia - un noi de 25 anys que hi ha a l'habitació sis, la resta, per sort, mejoran progresadamente. - Va respondre la Màica amb enuig.

- Voldràs dir, progresan adecuadamente. - Li va respondre sense embuts el Ger.

- Sempre estem igual. - Va aprofitar per presentar a la resta de col·legues el Ger - Nois i noies aquest és el meu xicot, el Gervasi Montada. Si li caeiu bé, us deixarà que li digueu Ger. - I la resta van esclatar en una rialla forçada.

- Encantat - Va correspondre el Ger - Màica, has acabat, tenim pressa que no arribem a Barcelona.

Tots dos es van fer un petó i van deixar el grup enrera.

- Mira Ger, aquest és el noi del que parlàvem abans. Ara dorm. - Va senyalar la Maica des del passadís. L'habitació número 6, la 206 en realitat, estava amb els llums apagats i des del passadís el Ger només copsava les cames de l'inquil·lí malalt.

- Què li ha passat? - Li va preguntar a la Màica gairebé xiuxejant.

- Va caure d'un tercer pis a finals d'octubre. Es veu que ha recuperat la memòria però no ha volgut confessar si el van empènyer o es va llençar deliberadament. Bé, potser no ho recorda i ja està. - En acabar la frase va agafar del braç al Ger per continuar passadís avall. Però només es va quedar amb un intent d'estrabada, perquè el seu xicot s'havia quedat glaçat.

- I, perdona, com, com es, es diu - Li tremolava la veu, hi ha moltes coses que no cal cercar resposta.

- No ho sé. Va marxem, que la seva família deu ser per aquí i potser els incomodem. Va Ger!

- Sí, nem-hi.

El rígor li havia canviat del tot al Ger. "Tot està ben lligat" pensava i repensava. Qualsevol altre delinqüent del seu tipus hagués agafat el primer avió a Laos i hagués desaparegut del mapa. Però en el fons, si es complien les seves prediccions, tenia una segona oportunitat per prendre de nou la flama. Benvolgut Ger, val més que siguem conseqüents amb els nostres actes, qui sap si la vida ens donarà una nova oportunitat de trobar-nos a nosaltres mateixos.

La Diagonal

- Vés per on. Em portes a Barcelona i em dus a un 'Star Bucks' de Barcelona. Què no hi ha cap altre lloc més adequat? - li va suggerir la Deb.
- Saps que em volia quedar pel carrer Santaló. Fa temps, hi havia força ambient.
La Deb se'l va mirar amb cara de derrota. No era casualitat que el Ger volgués asseure's just davant de l'edifici del Grup Comptal. Ell odiava els establiments d'aquella mena i més si la terrassa donava just davant d'aquell edifici. Però, les coses mai es fan per casualitat. Sempre hi ha d'haver alguna raó que empeny algú a fer quelcom. La seva amiga portava ja un quart d'hora parlant dels problemes que tenia amb el seu xicot. El Ger no parava de mirar pels voltants, però no reconeixia ningú.
- Dius que ja t'has donat per vençuda? Aviam, no soportes que sigui un passota, però no pares de demanar a crits que s'esforci més en vosaltres. També, m'acabes de dir que té problemes amb l'alcohol, no ho soportes però no hi pots fer res.
- Escolta Ger, l'estimo moltíssim. Hem trencat 4 vegades, i sempre acabo tornant. La vegada que em va deixar ell, pensava que em moria...
- Però t'adones... Li has estat infidel dues vegades...
- Ell ho sap! Aquesta darrera vegada vam començar sense mentides, sense retrets. I estic convençuda que envelliré amb ell.
- Jo no podria. No puc estar amb algú. Saps, em fa racança haver-me d'esforçar, ser fidel. Creu-me, si estigués compromés seria la persona més atenta, més lleial. Però no tinc ganes. Tot i que crec que l'ésser humà és infidel per naturalesa, quan algú està compromés, ho ha de donar tot.
- Aviam - La Deb aprofitava per fer un glop al granissat de cafè amb llet que s'havia demanat.
- El que vull dir, és que la traició no la perdonaria mai. Si jo m'hi implico és al 100%, no hi ha mitges tintes, així que espero el mateix de la meva parella. - Va matisar el Ger.
- És just.
El Ger estava nerviós. Parla-va arrossegant les paraules, com si hagués begut. Mirava i mirava al voltant, a l'altre vorera, als passos de vianant. Què hi busques Ger?
- Només espero que l'Al s'hi impliqui un xic més.
De sobte va reconeixer algú. Es va aixecar de cop gairebé colpejant amb la cama la taula, provocant que les begudes ballesin un instant. La va reconèixer tot i els anys que havien passat des de la facultat. Era l'Anna. Una noia molt aplicada, baixeta i amb problemes per articular bé les 'esses sonores'. Així que el Ger s'hi apropava fins al pas de peatons, reconeixia que havia modernitzat, millor dit, rejovenit la seva imatge de 'setciències' que vestia a la facultat.
- Anna! Ets tu!
- Ger! Però què hi fas aquí?
Definitivament, havia millorat molt. Fins i tot la va trobar atractiva.
- Bé, ja veus. Prenent un cafè.
- No en fan a Sant Cugat? Continues treballant allà?
- Sí. Bé, he vingut amb una amiga. Ens avorrim sovint del Vallès. Bé i tu? Com et va la vida?
- Estic treballant a Sicom. En sentir aquestes paraules, un calfred va recòrrer el cos del Ger. 'Sicom', benvolgut amic, saps fins a on et portaran les paraules. De tu depèn, que tot encaixi. - Coneixes la meva empresa?
- Sí?
- Doncs bé, els hi porto els assumptes legals. De fet l'Emma, la de Manresa, t'enrecordes? També hi treballa. Vam deixar totes dues un currículum al juny. I mira, en van agafar!
- Aleshores coincideixes amb el Genís?
- Sí! Exacte, ell està al gabinet de premsa
- Ja ho sé - Va interrompre amb vehemència - Vull dir, que m'ho havien comentat no fa gaire.
Es van dir quatre coses més de cortesia i ella va anar a cercar el Trambaix. Deixava el cotxe a l'estació de la zona universitària per tal d'estalviar-se els embussos de la Diagonal. L'Anna vivia a prop d'Igualada.
- Qui era?
- Una companya de classe.
- Et trobes bé. Vols que marxem? Podem fer un tomb per allà baix...
- Marxem, marxem.
- Escolta, li has preguntat per ell. No...
- Està superat de veritat - Va somriure - De veritat creus que algú pot aguantar dues hores respirant la merda de fums que hi ha aquí. Som-hi, doncs.
A mesura que avançaven, anava mirant l'edifici de Sicom. Ara ja sabia que li havia empés cap aquella zona. La curiositat està actualment menystinguda. Es preguntava si el Genís l'havia vist assegut en aquella terrassa. Desitjava que l'hagués vist.

Agost trist

Les ciutats estan mortes durant el mes d'Agost. 'Qui deia que la gent s'agafa el mes de juliol per fer vacances?', se sol preguntar en Ger cada vegada que tomba una cantonada i es troba quatre ànimes en pena pel carrer. Estar sol al món és una cosa, que el món estigui sol és encara pitjor. El carrer Colom de Terrassa va perdre l'encant fa molts anys, segurament cent anys enrera les llambordes que fins fa poc encara unien la carretera de Castellar, l'avinguda Jaquard i el carrer Colom donaven un flaire industrial molt esquisit. Ara, no té cap estímul visual, potser l'Escola Industrial o la Farinera trenquen la realitat insulsa de la zona.
Potser en Ger, el Dandy més modern, hi trobava recança de passar cada dia d'aquest mes per aquestes contrades, però ho acabava fent, perquè no hi havia tanta diferència entre aquelles parets mortes i el seu cor. Quant de temps aguantarà? És potser el Raskolnikov dels nostres dies? No has mort ningú! De moment, esclar.

El somni

Les grans avingudes sempre havien estat l'obsessió del Ger. Els fanals, els soroll dels taxis, la podor dels hog-dogs regalimats d'oli caducer i la fortor d'aquelles clavegueres que no se'n poden empassar ni la rossada del matí, se l'imflaven al cap cada nit des de feia mesos. Aquesta nit, les gotes de la darrera pluja rellisquen encara pel vidre de la finestra de la seva habitació. El Ger les repassa amb el dit fent el recurregut gravitatori que dibuixen les llágrimes de pluja, tot barrejant els colors dels llums de la ciutat amb les seves emprentes digitals. Sovint pensa que és una pèrdua de temps, són coses de perdedors. Sovint somia que es troba a la Cinquena Avinguda, o que pren un gelat assegut en un banc de Times Square. Com desitjaria traslladar-se en aquell mateix instant a la ciutat dels gratacels. El Ger sap molt bé que si cada nit somia amb semafors i llargues avingudes és per un altre motiu. Ja no es pot engayar més. Per què plora el cel, es pregunta.
- Estic comdemnat - es diu.
Vola fins allà! Sigues valent! La consciència normalment és més valenta que nosaltres mateixos. Una llàstima.